#apaguemelsnostresmòbils i #netejemlesescombreries
Published on
Diuen els estudiosos que la història, a resguard dels seus lògics vaivens, conserva a través dels segles un vector lineal cap a l'avanç de la humanitat i el perfeccionament de la seva civilització.
Així, i segons aquesta teoria, les crisis conjunturals, guerres, revolucions i involucions puntuals, no serien més que catarsis que contribuirien al progrés de la societat i augmentarien el nivell d'igualitarisme i desenvolupament. La ciència, la tecnologia, la sanitat, la solidaritat, el perfeccionament de les estructures de govern, l'alimentació experimentarien, a favor d'aquest vector lineal de la història, un increment constant al llarg dels segles.
No obstant això, pot ser que ens estiguem endinsant en una nova fase històrica: existeixen indicis més que suficients per determinar que la història ha deixat de ser un vector cap a endavant per convertir-se en dos vectors enfrontats, un que apunta cap a l'avanç i un altre que es dirigeix cap a una evident involució.
Les fotos d'aquest reportatge parlen per si mateixes.
Les muntanyes d'escombraries acumulades en l'Albereda d'Hèrcules constitueixen una mica més, molt més, que el reportatge fotogràfic d'un conflicte laboral entre un Ajuntament i la seva empresa de neteja.
Sota el pes de les deixalles jeu sepultada la societat, no entesa tan sols com a col·lectiu de persones individuals sinó descrita com el conjunt solidari i harmònic de tots els seus integrants.
Per contra, sobre la muntanya de borses d'escombraries senyorea triomfal la globalització, el capitalisme descarnat i la mort de l'estat del benestar i els serveis públics.
Oblidin-se de qui va tenir raó aquesta vegada. Tractin de romandre aliens a la premsa diària, als incidents concrets de la vaga i fins i tot deixin per un moment de costat els seus particulars filies i fòbies.
Si la insolidaritat segueix escampant-se sense límit, si la crisi econòmica i de valors que sofreix la nostra societat segueix aprofundint-se, no està lluny el dia en el qual no hi hagi solució possible al conflicte.
Ningú tindrà cura de nosaltres quan estiguem malalts. Ningú educarà als nostres fills. Ningú recollirà les nostres escombraries. Ningú, tret que tinguem, a nivell individual, la suficient capacitat econòmica per sufragar-ho de la nostra butxaca.
Però d'igual manera, proveïts dels nostres “smartphones”, de les nostres “tablets”, de les nostres càmeres fotogràfiques digitals, estarem instantàniament connectats amb la resta dels nostres patidors companys d'humanitat.
En temps real podrem retuitejar, compartir en Facebook o enviar a la nostra llista de correu electrònic tota la informació que es produeixi.
Els nostres carrers, on passejaran els captaires i els nostres fills no escolaritzats, es trobaran anegades de deixalles i d'aigües estancades, establint un immillorable brou de cultiu per a epidèmies que crèiem d'un altre temps.
No seria doncs descabellat el següent *tweet: “@*leondesanmarcos ha retuitejat això: altres cent infectats a l'Albereda. *RT? #*pestebubònica”
O bé “A Val Wale, Elena Urbina i altres cinc persones més els hi agrada el teu estat: la muntanya d'escombraries del carrer Rioja arriba fins al quart pis. Hi ha rates de la grandària de Pitbulls. Compartiu-ho en els vostres murs”.
No tindríem serveis socials però això sí, no mancaríem de mitjans per traspassar la informació, per intercanviar dades, queixes, fotos, acudits, anàlisis als blocs i notícies en premsa. Un intercanvi interminable d'informació seguit per una passivitat indestructible. De ser ciutadans passaríem a ser testimonis i portaveus de la nostra pròpia manca de ciutadania. De la nostra decadència.
I al mateix temps els dos vectors de la història seguiran avançant contraposats fins a trencar el poc teixit social que ens quedés, fallint tots els avanços socials i humanitaris aconseguits en tres mil·lennis però perfeccionant la tecnologia fins a límits insospitats per convertir-nos en una sort de salvatges amb tablet i I-Phone.
Mai hem estat tan ben informats. D'igual forma, mai hem estat tan passius.
Em pregunto què hauria passat si els parisencs de Juliol de 1789 haguessin tingut a la seva disposició els mateixos mitjans d'intercanvi d'informació que disposem ara. Em pregunto si haurien assaltat La Bastilla o s'haurien conformat amb reproduir fins a la sacietat un tuit no gaire diferent del següent:
“Lluís XVI ha clausurat els Estats Generals. Cop d'estat del rei absolutista. El poble continua sense sobirania i sense democràcia #LluísXVI #estiuaparis RT ???”
Si volem que la Història segueixi avançant en un sol vector, i que aquest torni a ser el del progrés de la solidaritat i de la democràcia, hem de deixar de ser tan sols espectadors i portaveus i convertir-nos en actors de la vida pública.